dimarts, 21 de febrer de 2017

Reial Madrid 2-0 Espanyol: Creu i ratlla

La derrota davant la Reial Societat va fer mal. Havia de ser el dia de la confirmació. La confirmació que l'equip estava preparat per lluitar per assolir posicions europees, i davant l'afició. Enguany, del gran dia es va passar a la gran desfeta, i la visita al Santiago Bernabéu no era més que un altre pal a les rodes de cara a fer camí cap a l'ambició. Si bé és cert que tots els partits s'han de jugar, l'estat esportiu de l'equip ja indicava que difícil ho tindria aquest per no tornar de Madrid amb les mans buides. Però s'havia d'intentar. Puntuar a l'estadi dels blancs podia esdevenir una forta empenta, sobretot moral, per encarar aquest tram final de temporada amb la força suficient en els diferents estaments.

Sense Marc Navarro, absent per molèsties, Leo Baptisão, baixa indefinida, ni Víctor Sánchez, també sense data de retorn, a Quique Sánchez Flores se li va presentar un verdader problema a la defensa. El lateral dret, orfe d'efectius per la baixa també de Javi López, va haver de ser ocupat per David López, davant el fracàs que va suposar en diferents ocasions desplaçar a Diego Reyes a aquesta posició. En conseqüència, Óscar Duarte va entrar a l'onze per fer parella a l'eix defensiu amb el mexicà. Pape Diop, acompanyant a Javi Fuego, va esdevenir la principal novetat d'un mig del camp, de nou, sense Marc Roca, que no va disposar ni d'un sol minut. En punta d'atac, José Antonio ReyesPiatti, ja recuperat, malgrat haver de dur un casc de protecció, i Gerard Moreno.

Com per desgràcia ve sent habitual en aquest tipus de cites, l'Espanyol va donar inici a l'encontre replegat al darrere, intentant mantenir a dures penes el zero a la porteria, i sense esma ni idees a l'hora d'atacar i de buscar obrir la llauna. El Reial Madrid, per la seva banda, amb tranquil·litat i sense gaires problemes, circulava la pilota a camp contrari, buscant obrir algun forat a la defensa espanyolista per generar perill. I després de diversos avisos, Álvaro Morata, a la mitja hora de joc, va aprofitar una centrada lateral per rematar, sense cap oposició, a gol, davant la incrèdula mirada d'un Diego López totalment batut. Enguany, el guió no va canviar, i el matx va seguir essent un monòleg del conjunt local, que malgrat no va ampliar la seva renda abans del descans, va disposar de més ocasions per a fer-ho.

La represa va seguir la mateixa línia en què s'havia acabat el primer temps. Els blancs, satisfets amb tenir el control de l'encontre, provaven sense prendre cap risc sentenciar el partit, i l'Espanyol, malgrat perdre per la mínima, era incapaç de moure fitxa, totalment superat. Quique Sánchez Flores no va aconseguir transmetre ni inculcar al seu equip l'atreviment necessari per intentar fer mal a un equip com el de Zinedine Zidane, i ho va pagar amb una nova derrota. Gareth Bale, aprofitant una pèrdua absurda al mig del camp de José Manuel Jurado, va realitzar un llarg eslalon sense oposició de cap tipus, que va finalitzar creuant la pilota davant Diego López en l'u contra u. El dos a zero, enguany, es va quedar curt pels demèrits fets per la formació barcelonina.

Sense punts, però sense la humiliació soferta altres anys, malgrat no haver millorat absolutament res, l'Espanyol ja és a Barcelona per preparar durant la vigent setmana un partit clau, el de diumenge enfront del cuer, Osasuna, que esdevindrà l'inici d'un mes vital per seguir aspirant a assolir, o si més no, per a lluitar, per objectius ambiciosos, com pot ser l'Europa League. Marc Navarro, que ja s'exercita amb el grup, estarà en condicions de reaparèixer, mentre que durant els pròxims dies, per fi, s'anirà buidant la infermeria.

Jordi Pineda.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Espanyol 1-2 Reial Societat: Sense esma

Una bona dinàmica conseqüència, a l'enllaçar tres victòries consecutives enfront del Granada, el Sevilla i el Màlaga, havia catapultat a l'equip cap a posicions molt més ambicioses a la taula classificatòria, enguany, a l'hora de la veritat, quan una quarta victòria no només confirmava el bon moment del conjunt de Quique Sánchez Flores, sinó que reafirmava a aquest com a clar candidat per lluitar per posicions europees, la covardia i la falta d'idees van tornar a fer acte de presència, com ja va succeir en l'última desfeta, a Mestalla, enfront del pitjor València en molts anys.

Sense Piatti, baixa indefinida després de rebre una greu agressió d'Ontiveros a La Rosaleda que li va produir una fissura al crani, ni tampoc Víctor Sánchez i Leo Baptistão, fora de combat per problemes físics, i també sense data de reaparició, Quique Sánchez Flores va optar per donar entrada a Caicedo en punta, desplaçar a Gerard a la banda, i continuar confiant amb Marc Navarro al lateral, i Hernán a l'extrem. Enguany, Aarón, que va haver de cobrir a Odriozola i Vela, va notar molt l'absència de l'argentí, i és que de Gerard no va rebre ajudes, i va patir molt més de l'habitual.

Malgrat l'embranzida inicial del conjunt perico, que ben d'hora ja va obligar a intervenir a Rulli traient una mà espectacular per evitar el gol de Felipão Caicedo, el porter argentí no va tenir gaire feina més durant tot el primer temps. Enguany, els bascos van fer-se ràpidament amb el domini de l'encontre, convertit el partit en un monòleg de joc, que van completar amb un gol de Carlos Vela a l'equador de la primera meitat, aprofitant una errada de coordinació i marcatge dels dos centrals. Hernán Pérez, set minuts més tard, aprofitant una jugada aïllada, va deixar asseguts a dos homes visitants amb dues fintes, i va batre mitjançant una vaselina a Rulli, fent pujar així l'empat a l'electrònic amb una diana estèticament espectacular. Si més no, res va canviar. L'Espanyol continuava arreplegat al darrere, defensant-se com podia de les envestides dels homes d'Eusebio Sacrisán, mentre que en atac es mostrava sense idees i molt erràtic.

Amb l'empat al marcador, però un desequilibri molt palpable entre ambdós conjunts sobre el terreny de joc, on la Reial demostrava la seva clara superioritat tant en l'àmbit individual com col·lectiu, va iniciar la segona meitat, i vist el vist durant els anteriors quaranta-cinc minuts, el resultat, molt generós pel conjunt dirigit per Quique. Un Quique, precisament, que malgrat veure com l'entrenador rival li estava guanyant molt clarament el duel tàctic, no va moure fitxa fins ben entrats els últims vint minuts, i de fet, tampoc va estar encertat en els canvis, que no van contribuir en absolut a donar la volta a l'un a dos que al començament de la segona meitat havia fet pujar a l'electrònic Illarramendi, etzibant un xut des de tres quarts de camp, aprofitant l'absència de pressió per part dels jugadors blanc-i-blaus, que va entrar pel pal esquerre d'un Diego López que va fer l'estàtua i va esdevenir un espectador més de la diana del mig campista donostiarra. Uns minuts on l'àrbitre va invalidar dues arribades clares dels espanyolistes per fores de joc dubtosos, i un clar lliure indirecte sobre la línia de gol de la porteria de Rulli per una clara retenció d'Iñigo Martínez en temps d'afegit, el més destacable d'un Espanyol que en cap cas va arribar a competir.

La derrota, igual de dolorosa que justa, deixa a l'Espanyol amb els mateixos trenta-dos punts que va obrir la jornada, vuitè, però faltant encara que la resta d'equips disputin els seus respectius partits. Mentre que l'Athletic rebrà dissabte a un Dépor en hores baixes, el Las Palmas rebrà al Sevilla diumenge, i el Celta visitarà el Vicente Calderón, mentre que l'Eibar tancarà dilluns la jornada amb la visita del Granada de Lucas Alcaraz.

Jordi Pineda.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Sí, jo hi vaig ser

La temporada 2006-07 estava sent molt moguda per als interessos de l'Espanyol. La plantilla reunia noms amb entitat suficient com per tenir il·lusió de fer alguna cosa important. Hi havia en Zabaleta, en Riera, en Luís García, en Pandiani, en De la Peña, i el nostre gran Tamudo. L'entrenador també era il·lusionant; l'Ernesto Valverde. Es podien fer coses grans.

El meu company de feina més proper era, i és, culer practicant. A més tenia un germà treballant de segon entrenador d'un equip del Barça; tampoc ve al cas recordar quin era exactament; però en més d'una ocasió m'havia dit que quan volgués anar al Camp Nou a veure algun partit del Barça li digués, perquè al seu germà li donaven entrades i sovint no sabia a qui donar-les. Pels partits importants seria complicat, per la gran demanda que tenien aquestes invitacions, però per a gran part dels encontres que el Barça jugava a casa tenien entrades de sobres.

Així que tant va insistir, que li vaig demanar un parell d'entrades per al partit que enfrontés l'equip blaugrana contra l'Espanyol. En aquell moment corria el mes de febrer i jo no coneixia exactament el calendari. Vaig calcular que seria cap a la primavera, perquè al gener havíem jugat contra el Barça, a casa, i els havíem guanyat per tres a un. Recordava perfectament el cop de puny d'en Rijkaard al lateral de la banqueta de Montjuïc i el tros de metacrilat volant pels aires després del tercer gol perico, obra de Rufete.

El meu company sabia perfectament que un servidor era perico fins a les entranyes, però l'amistat i el bon rotllo que sempre vam tenir li va fer passar per alt aquest detall, i efectivament, va demanar dues entrades pel Barça-Espanyol al seu germà. Recordo que van passar un parell de mesos; i una tarda, en el canvi de torn, el company em va abordar amb un ample somriure a la cara mentre m'estenia la seva mà dreta amb un sobre flamant amb l'escut del Barça imprès. "Vull que guanyi el Barça, però espero que no us en marquin gaires", va dir el col·lega, mentre em posava el sobre a la butxaca. "Ja veurem", vaig dir jo.

La veritat és que la temporada estava sent estranya. L'Espanyol a la lliga anava fent. Transitàvem per mitja taula, per variar. Guanyàvem partits complicats i patíem severes derrotes envers rivals com el Nàstic, últim a la classificació, que ens va endossar un quatre a zero. L'alegria de la pericada estava venint d'Europa. Les eliminatòries de la UEFA anaven passant una darrere de l'altra amb una solvència i una eficàcia brutals. Sparta, Ajax, Livorno, BenficaWerder Bremen, entre d'altres. L'Espanyol es plantà a la final de la UEFA a Glasgow contra el Sevilla. Enguany, la va perdre als maleïts penals. Va ser desolador. Jo no vaig voler veure la tanda. M'ho temia.

I a la lliga, ja fora de perill, partits erràtics amb resultats lamentables, com la derrota contra el Getafe per un a cinc. Recordo comentaris molt negatius aquells dies. L'únic compromís destacable que mancava aquella temporada era el partit contra el Barça al Camp Nou. En teoria els culers havien de guanyar amb facilitat i aconseguir el títol de lliga que es disputaven amb el Madrid. La meva simpatia per al Madrid és similar a la que tinc amb el Barça: cap. Així que tampoc em treu gaire la son que uns o altres guanyin res. Però recordava amb nitidesa com va cridar l'afició culer "a segona, a segona" la temporada anterior. En el resum televisiu de TV3 es va entendre perfectament. Vam perdre, i com vam patir l'última jornada!

Així que el nou de juny al vespre, la dona i jo vam anar cap a l'estadi dels culers, a veure si els de Valverde em donaven una alegria. Com que la competició estava ajustada i era la penúltima jornada de lliga, tots els partits amb implicats al títol es disputarien en el mateix horari. Per tant, el Madrid jugava contra el Saragossa a casa mentre que el Barça ho feia amb l'Espanyol.

Els seients eren de tribuna, dalt de tot. Just a sota de les cabines de comentaristes. L'ambient era d'eufòria nerviosa entre la culerada. M'ho vaig començar a passar pipa des del principi. I encara millor quan després d'una passada magistral de "Lo pelat" a Tamudo aquest li clavà un gol imparable a en Valdés. La dona em va agafar de la mà per evitar que em posés dret a cridar. Vaig reprimir l'eufòria amb el riure en comptes de crits. Va ser més discret, però el silenci i la mala maror del moment en aquella tribuna va fer que un parell de rostres molt seriosos es giressin contra la meva persona amb mirades fulminants. Alguns comentaris que es podien sentir en aquella zona no tenien preu. Un senyor d'edat respectable va arribar a cridar: "Traïdors!" als jugadors de l'Espanyol. Quin moment! Després va venir lo del gol amb la mà de Messi, un dels escàndols més sonats de la història recent del futbol a la lliga espanyola. Jo no portava ràdio, i a la distància a la qual veia el partit amb prou feines podia distingir qui havia marcat, així que de cap manera vaig poder veure el que tan clarament va passar arran de gespa. Però vaig sentir molts aficionats culers que comentaven el que sentien per la ràdio: el gol era il·legal. Va ser marcat amb la mà davant la mirada incrèdula d'en Kameni.

"És igual! El cas és guanyar la lliga" vaig sentir dir a un jove seguidor blaugrana a la seva xicota. El Madrid perdia a casa del Saragossa, així que amb l'empat el Barça tenia un punt més que els merengues, que tenien a favor seu l'average. A la segona part, el Barça va intensificar esperonat pels més de noranta mil aficionats culers que cridaven i protestaven tot el que no fos adequat per als seus interessos. D'aquesta manera arribaria el segon gol blaugrana, amb el deliri de la parròquia i el disgust de qui això escriu, que va pensar a tocar el dos tement un vendaval de joc culer i una pluja de gols en contra nostra. No estava disposat a aguantar segons que.

D'altra banda, el Madrid perdia a la Romareda, de forma que la festa a can culer era completa. Però el vendaval no es produïa, i els de Valverde jugaven bé a futbol, així que em vaig quedar. El final de la història és sabut per tothom. Però viscut allà va prendre traces melodramàtiques. El segon gol d'en Tamudo va ser un altre cop un golàs. Tràgic per a ells, brutal per a qualsevol perico. Però mentre que els jugadors de l'Espanyol encara celebraven l'empat i jo tremolava allà dret per no vomitar un crit al cel barceloní, el Madrid també empatava el seu partit, deixant la classificació tal com estava abans de començar la jornada; amb ells com a líders.

Poc després l'arbitre va xiular el final. La parròquia culer va regurgitar totes les bestieses possibles mentre abandonaven el recinte. Jo caminava entre ells amb un somriure idiota a la cara que no podia, ni volia, reprimir, amb la consegüent reprovació de la meva companya i alguna mirada sospitosa, gelosa de la meva afiliació esportiva.

Pep Perales.